Recorde aquells anys d'escola a la classe de música. Com gaudíem a aquella aula: ens ficaven música, algun que altre vídeo, tocàvem instruments, féiem activitats amb el cos... apreníem música fent música, practicant música, veien-la, escoltant-la, fins i tot, dibuixant-la. Cada cop que ens tocava aquesta assignatura ens emocionàvem, què farem hui? Sempre coses noves, cada dia descobrien coses inimaginables... i fins aquest moment no me n'havia adonat.
Ara que estudie per a ser mestra, sempre estic recordant els mestres que vaig tindre de més petita. Vull recordar com ho feien, com es comportaven, com ens parlaven, què vaig aprendre amb ells... Sobretot per a fixar-me en tot allò positiu que m'ajude i per a rebutjar totes les coses negatives que mai hauria de fer. Així, he recordat la mestra de música. Com de bona era la nostra mestra de música, però bona en tots els sentits: bona mestra i bona persona. Ens feia sentir segurs a la seua aula, estàvem contents, érem feliços.
I, perquè conte tot açò?
Investigant alguns dels blogs que ens recomanen al Twitter he trobat un vídeo i d'eixe a un altre i un altre, fins que he acabat descobrint un que m'ha omplert el cap de records de la infància. S'anomena “El carnaval de los animales” de Camile Saint-Saëns ( A aquesta pàgina expliquen un poc l'obra) i recorde perfectament com un dia ens el van ficar a classe de música. Ens va agradar tant, que sempre que podíem li demanàvem a la mestra que ens el tornés a ficar. Ella sovint cedia a les nostres peticions i ens preguntava: com us pot agradar tant?
Ara, l'he tornat a mirar i m'he adonat de la gran utilitat didàctica que té. A partir d'aquest vídeo podíem conèixer molts instruments, el ritme, el so... A més, eren dibuixos animats, què més podíem demanar!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada