dimarts, 11 de gener de 2011

El meu Portafolis: reflexions sobre el meu aprenentatge.

Un semestre que s'acaba i, per tant, unes assignatures que finalitzem, una d'elles la que ha fet que existisca este Blog, com és: P24 – Noves tecnologies aplicades a la educació. Una de les assignatures més necessàries per a aquesta titulació. Serem mestres i necessitem aprendre a ser-ho, però a ser-ho bé. I per tant, és imprescindible conèixer tots els recursos que tenim a la nostra disposició, no ens podem permetre desconèixer-los.
Així, el final d'aquesta fugaç etapa digital culmina amb la realització d'un Portafolis. Com crec convenient compartir tot allò que he reflexionat sobre el meu aprenentatge, o millor dit, la meua evolució, ací està el meu Portafolis. El faig públic perquè tot aquell que vulga puga conèixer de primera mà el que fem els futurs mestres, com ens preparen, almenys a la Universitat Jaume I de Castelló.
Ací està el Portafolis

dissabte, 27 de novembre de 2010

El despotisme dels llibres de text

Adonar-te de les males intencions d'una de les coses que t'ha acompanyat durant tota la teua vida, com són els llibres de text, no és fàcil. Sobretot si sempre els havies considerat innocents i fins i tot necessaris. Jo ja tenia la meua opinió negativa sobre la utilització de llibres de text a l'escola, però la conferència de Jaume Martínez Bonafé sobre aquestos, junt amb els articles de Jordi Adell, m'han fet reflexionar moltíssim i han consolidat el que ja em temia. Ara ja tinc les coses clares.
Així, comence amb una idea que m'ha quedat clara: un llibre de text no és un simple manual. A la conferència, Jaume Martínez Bonafé va explicar amb tres grans idees el que és:
1. És una teoria pedagògica, una idea d'escola, una manera d'organitzar l'aula.
2. És un discurs, una percepció de l'experiència social de l'ensenyament.
3. És una teoria del mestre, una teoria de la formació.
Aquestes idees em van fer reflexionar sobre la innocència que jo li atribuïa als llibres de text. Aquests són molt més que un grapat de fulls amb continguts i activitats. Són la viva imatge de la societat que volem construir. Quan hi ha un llibre de text dins d'un aula el mestre desapareix, la seua personalitat s'esfuma, a aquesta persona, de mestre, només li queda el títol. La seua tasca és limita a seguir les ordres del llibre, tot gira el voltant d'ell i el que s'aconseguirà serà que el llibre mane. -Quina sort de tindre llibres de text! Ens estalvien hores i hores de treball!- diran els més insensats. I jo pense: Sí, quina sort dels llibres de text, quina sort que el seu contingut siga nefast, limitat i poc innovador, que els pares i l'administració (que som tots amb els nostres impostos) es gasten una fortuna adquirint-los, que et controlen planejant-te el que has de dir (o no) als teus alumnes, que siga un altre qui t'impose com i què has d'ensenyar, que, en definitiva, sigues una simple titella, que és mou el son del que mana. De veritat, és fantàstic.
Així, com l'estat vol crear uns ciutadans concrets d'acord amb els seus interesos, necessita tindre una garantia, i la seua, si se'm permet dir “arma de foc” són els llibres de text els quals asseguren la formació d'aquestos ciutadans. Així doncs, el mestre ja no serà un perill, sinó que aquest es limitarà a la mínima expressió. De fet, estan tan interessats en que la seua “arma” funcione que els subvencionen, no siga cosa que a algun mestre amb ganes d'ofendre se li acudeixi no utilitzar-los i fer la seua. Així que, tots a pagar, no podem permetre que les editorials deixen de guanyar els seus milions. ¿Per què tan d'interés?
A hores d'ara ja tinc molt clar que els llibres de text ja no tenen ninguna lògica dins de l'aula. Estem en l'era de la informació i la comunicació, l'era d'Internet. Ja no té sentit tindre un llibre text a classe on la informació és limitada i pobre, quan a Internet hi ha més i mil vegades millor. Jordi Adell en la seua Carta a los editores de libros de texto ho expressa així:Porque, si tengo a la misma distancia, un clic de ratón, una exposición del Museo Británico sobre Egipto, quizá su unidad didáctica sobre el arte egipcio me parezca un poco “cutre” y encima trabajo con la de Inglés.”
Tot açò ho dic pensant com una futura mestra que tindrà que lluitar en contra d'aquest negoci que s'ha fet i s'està fent amb la educació. Però, a més a més, he de dir més com a antiga consumidora de llibres de text. Ho explicaré contant la meua experiència al llarg de la meua vida. A la meua família som 5 germans, lògicament tots hem anat a l'escola, l'institut... (de fet encara tinc una germana que va a aquest últim) i per tant, hem sofrit aquest sistema educatiu on els llibres de text són el centre de tot, els amos de l'escola. Hem patit aquest principi de “si vols materials, continguts, activitats, en fi, si vols aprendre alguna cosa compra't llibres de text, ah! i ja pots anar al banc a treure diners que costen un renyó i part de l'altre”. Va arribar un any on TOTS anàvem o a l'escola o a l'institut, i teníem que comprar-nos llibres de text. Us imagineu tots els llibres que hi havien i hi han en ma casa? O millor, tots els llibres que han anat acumulant-se en ma casa any rere any? Perquè està claríssim que els llibres del germà major no servirien per als petits (les editorials ja s'encarregaran de canviar-los cada 3 o 4 anys). A més a més, el súmmum de tot era que la meua germana bessona i jo, teníem els llibres dos vegades! Imagineu-se el martiri dels meus pares aquells mesos de setembre que tenien que anar a per els “famosos llibres de text”. Quants diners es gastarien? Perquè en aquell moment, no sé si per sort o per desgràcia, no donaven (tal i com ara passa a molts llocs) els llibres de text gratuïtament.
Mai m'havia qüestionat la compra dels llibres de text, quan era consumidora d'aquestos, era així i prou. Però, ara pense que això pot acabar, des de la perspectiva docent em pregunte: ¿Per què no deixem als nostres alumnes que creen el seu propi material? En lloc de donar-los tot fet amb un llibre de text, podrien ser ells amb el mestre els productors del seu material d'aprenentatge, segur que és més efectiu, més didàctic i, què dimonis, és més barat. De fet, segur que ha hagut mestres que ho van fer en el passat com van poder i mestres que ho fan ara, és clar, amb una gran avantatge: Internet.
Sé que molts docents se n'adonaran de tot açò i no consentiran que el senyor ANAYA o la senyora SM els diguen que és el que han d'ensenyar, en quin ordre i en quines limitacions, quan tenen un magnífic lloc on poden aconseguir i compartir, milers, que dic milers, milions de materials de tot tipus.
La fi dels llibre de text arribarà, i la de les editorials també si no canvien els seus mètodes. Només fa falta aquesta consciència social de trencament amb el passat. Mestres, administració, pares i mares, han de saber, els hem d'informar que els llibres de text limiten el coneixement, el controlen i manipulen, i a més, econòmicament són un insult.
Ara és l'hora del canvi, ningú ens obliga a sotmetre'ns a les ordres de les editorials i utilitzar els llibres de text sí o sí. Hem de saber elegir, d'arriscar-se. El no ja el tenim, lluitem per un sí. Hi han molts amb molt a perdre i molts més amb molt que guanyar. La educació de les pròximes generacions no ha d'estar en mans dels llibres de text, i per tant de quatre editorials. L'educació ha de ser lliure, innovadora, on els alumnes participen, on el mestre crea, comparteix i adquireix materials reals i coherents a les necessitats els seus alumnes.
És un repte molt difícil, però no impossible i com va dir l'altre dia Jordi Adell a classe: «los retos siempre son oportunidades».



dimarts, 16 de novembre de 2010

Spot - Ensenya amb les TIC, aprén amb les TIC

Com es pot aconseguir amb només 30 segons un missatge convincent sobre el necessari ús de les noves tecnologies a l'aula? Aquesta tasca ha estat difícil però finalment, i pas per pas, hem produït una cosa semblant a un anunci.
La inspiració ens va vindre després d'escoltar cançons a la pàgina web jamendo (d'on vam agafar finalment la cançó que utilitzem), anàvem escoltant cançons i ens venien idees a la ment. Finalment, vam decidir “rodar” per dir-ho d'alguna forma aquesta que tenim. La raó ha sigut perquè pensem que hi ha molts mestres com el del nostre spot, els quals utilitzen les noves tecnologies en la seua vida quotidiana, però no se'ls acut emprar-les com a eina didàctica dins de l'aula. És un anunci per a tots els mestres que saben que no podrien viure sense les noves tecnologies, i en canvi, no pensen que els seus alumnes són persones com ell, i que en un futur o, millor, en un present les poden necessitar. Estem rodejats de tecnologia que ens facilita la vida, tan difícil és veure que els xiquets necessiten conèixer-la?
Així, un cop teníem la idea el procés d'elaboració fou el següent. Primer, vam escriure el guió, per a organitzar què és el que volíem traure abans i que després. Vam preparar els escenaris i vam començar a gravar. Mentre o féiem vam pensar d'escriure l'acció que feia la mà amb una paraula, i així ho vam fer, a més d'afegir unes frases baix del vídeo.
Després, un cop enregistrat tot, vam començar el muntatge, va ser complicat perquè el ser un vídeo tan curt devíem tallar i acurtar molts trossos. Vam utilitzar un programa que jo ja tenia a l'ordinador Camtasia Studio. Ja l'havia utilitzar per fer un altre treball farà un temps, aleshores, ja sabia com anava. Així, després de molta estona, vam aconseguir tindre el vídeo enllestit. Tanmateix, hem vist que es veu molt petit, i després de provar totes les formes per a fer-lo més gran, no hem trobat ninguna que ho aconseguisca.
Per finalitzar, cal dir que mai havia fer un vídeo com aquest, que amb tan poc temps s'haja de dir tant. El procés que segueix un rodatge és costós, però, un bon coneixement en programes d'edició de vídeo pot facilitar a la meitat la feina. He vist que hi ha moltíssims programes lliures a Internet sobre muntatges de vídeo, música... es pot trobar de tot, només s'ha de saber buscar.
Doncs bé, després de molt de temps sent espectadors i consumidors de imatges i vídeos, ha arribat l'hora de canviar-se els papers i començar a ser productors, creadors de materials. Ací està el resultat de la nostra experiència:

divendres, 29 d’octubre de 2010

Un regal per a qualsevol: els records de la infància.

 Recorde aquells anys d'escola a la classe de música. Com gaudíem a aquella aula: ens ficaven música, algun que altre vídeo, tocàvem instruments, féiem activitats amb el cos... apreníem música fent música, practicant música, veien-la, escoltant-la, fins i tot, dibuixant-la. Cada cop que ens tocava aquesta assignatura ens emocionàvem, què farem hui? Sempre coses noves, cada dia descobrien coses inimaginables... i fins aquest moment no me n'havia adonat.
Ara que estudie per a ser mestra, sempre estic recordant els mestres que vaig tindre de més petita. Vull recordar com ho feien, com es comportaven, com ens parlaven, què vaig aprendre amb ells... Sobretot per a fixar-me en tot allò positiu que m'ajude i per a rebutjar totes les coses negatives que mai hauria de fer. Així, he recordat la mestra de música. Com de bona era la nostra mestra de música, però bona en tots els sentits: bona mestra i bona persona. Ens feia sentir segurs a la seua aula, estàvem contents, érem feliços.
I, perquè conte tot açò?
Investigant alguns dels blogs que ens recomanen al Twitter he trobat un vídeo i d'eixe a un altre i un altre, fins que he acabat descobrint un que m'ha omplert el cap de records de la infància. S'anomena “El carnaval de los animales” de Camile Saint-Saëns (aquesta pàgina expliquen un poc l'obra) i recorde perfectament com un dia ens el van ficar a classe de música. Ens va agradar tant, que sempre que podíem li demanàvem a la mestra que ens el tornés a ficar. Ella sovint cedia a les nostres peticions i ens preguntava: com us pot agradar tant?
Ara, l'he tornat a mirar i m'he adonat de la gran utilitat didàctica que té. A partir d'aquest vídeo podíem conèixer molts instruments, el ritme, el so... A més, eren dibuixos animats, què més podíem demanar!

dimarts, 26 d’octubre de 2010

Per als escèptics que encara no creuen en la revolució tecnològica

       La transformació i el progrés de la tecnologia ja és una realitat. Estem vivint un canvi tan radical que potser que a alguns els done una mica de vertigen. Dic açò perquè a mi també em van impressionar els primers mòbils amb color, he viscut l'arribada d'Internet (aquell que et ficava nerviós de tan lent com anava), he vist els primers passos de les pantalles tàctils, i mai haguera imaginat que es podrien fer uns videojocs tan extremadament realistes. Poc a poc (i sovint no tan poc a poc), la tecnologia va millorant i tot allò que no ho fa i es queda obsolet, desapareix. Per això, em pregunte: On acabarà tot açò? Quant ens queda per veure? O millor dit, que passarà amb tot allò que no es modernitze? No podent deixar córrer el tema, vaig decidir buscar una mica sobre tot açò.
Així, investigant sobre tots els canvis tecnològics que estem vivint, vaig trobar un vídeo que reflexa perfectament aquesta revolució. Explica què ha passat durant aquests últims anys i tot el que l'ésser humà ha creat amb la seua intel·ligència i capacitat. Fa un recorregut històric explicant el procés que ha seguit i està seguint les noves tecnologies de la comunicació, i a més a més, mostra un diagnòstic del que ocorrerà d'ací uns anys, si tot funciona com fins ara.
Personalment, el considere interessant. El dedique a aquella gent que encara no es creu que les noves tecnologies estan canviant i van a canviar el món de forma radical.

dilluns, 25 d’octubre de 2010

Un dia de la meva vida com estudiant

Com no podia ser d'una altra forma, mai havia sentit parlar de Flirck. No sóc molt aficionada a la fotografia, per això, no he explorat mai a Internet per trobar eines com aquesta. Aprendre a manejar-me amb el Flirck ha sigut més fàcil que quan vaig fer aquest Blog, ¿serà perquè ara no m'espanta tant tot aquest món? De totes formes ha estat més ràpid i de seguida he entés de que anava tot.
.
M'he unit al grup de l'assignatura i no he pogut evitar vore les fotos dels meus companys. Hi ha de tot: alguns que tenen una qualitat espectacular i d'altres que són molt creatius i innovadors. Després, he començat a explorar obres d'altres persones i he estat una bona estona. Sincerament, la fotografia és un món sorprenent, una imatge pot causar moltes sensacions, emocions, fins i tot, et canvia l'humor. A més, i com a molt important, pot ser una eina didàctica molt pràctica, els mestres deurien aprofitar-la perquè de segur que els ajuda en molts aspectes.
D'altra banda, he tingut que buscar informació sobre la llicencia Creative Commons, ja que, encara que havia sentit parlar, no tenia molt clar com es feia. A més, mai com ara havia estat el tema de la propietat intel·lectual tan tens, per això, és necessari que nosaltres com a usuaris coneguem els nostres drets i deures, cosa que molt pocs saben.

Així, només dir que Flirck és un programa per a tots els públics, des de mi mateixa que no tinc molta idea de fotografia, fins als més professionals que aconsegueixen uns resultats espectaculars. Ara vos deixe amb el meu àlbum on conte el que faig quan sóc a la uji:

dijous, 21 d’octubre de 2010

Torne a ser creient, Déu existeix, és Internet.

A un racó de la gran xarxa mundial com és Internet, és troba un dels projectes més interessants que he vist mai, un lloc on escriuen persones que SÍ estan compromeses amb la seua professió. S'anomena El Bazar de los locos és una pàgina dirigida per docents que escriuen les seues experiències amb l'ús Twitter, una eina que a hores d'ara tots coneixem. Però, això no és tot, ells van més enllà i porten entre mans un projecte innovador: fer un llibre de totes les seues reflexions, volen que el seu treball agafe forma. A més, aquest és un projecte obert, és a dir, tot aquell que vulga participar i escriure, ho pot fer. Clar, ells comprenen que hi ha molta gent a l'exterior amb molt a dir, com ells.

Cal que diga que he llegit unes quantes experiències i m'he enganxat, de fet, a molts d'ells ara els seguisc a Twitter. Són gent molt intel·ligent i interessant, són mestres capaços, mestres de veritat, que han vist com funciona el món i, després, han vist com funciona l'escola i han dit: alguna cosa falla, açò no quadra. Clar que no quadra! L'escola no ha avançat com ho ha fet la societat, està despenjada de la realitat. Per això, ells reflexionen sobre el que necessita l'educació, com són les noves tecnologies. Saben que són necessàries a l'escola, que els nens han d'aprendre a utilitzar-les, perquè és el que es trobaran fora. Són una eina per a tots, per a informar-se de veritat, per aprendre, per a comunicar-nos, per ser més lliures. Així, ells escriuen, adverteixen, i actuen per canviar-ho, però, a més, ho conten, que és molt important.

Per cert, he de recomanar la web passet a passet que és d'un “loco” del bazar anomenat Jaime Olmos i, bàsicament, és fantàstica. Allí es reflexiona sobre l'educació actual, de com canviar-la, com millorar-la, és conten experiències... un munt d'informació interessant de la qual podem aprendre molt. 

Internet és una font increible d'informació, no hi ha res que no estiga allí, és una finestra oberta al món, només s'ha d'entrar i preguntar: algú sap açò? i mils de respostes al segon. Sincerament, i amb tots els meus respectes als creients, Internet és Déu, o almenys el més semblant per a mi a un Déu. He acabat concloent açò perquè fer pregàries a Jesucrist no m'ha solucionat mai res, en canvi, fer recerques a Internet m'ha ajudat moltíssim. I això és el que ha de fer un Déu, no?

Només acabar dient, que gràcies tota aquesta gent que dedica el seu valuós temps a mostrar-nos les seues grans reflexions. Personalment, m'està ajudant moltíssim poder llegir els seus Blogs o poder seguir-los a Twitter. Estic descobrint un costat de la educació del que mai havia sentit parlar i, sincerament, és genial.
Per aquells mestres que fan que la professió docent valgui la pena: moltes gràcies.