Adonar-te de les males intencions d'una de les coses que t'ha acompanyat durant tota la teua vida, com són els llibres de text, no és fàcil. Sobretot si sempre els havies considerat innocents i fins i tot necessaris. Jo ja tenia la meua opinió negativa sobre la utilització de llibres de text a l'escola, però la conferència de Jaume Martínez Bonafé sobre aquestos, junt amb els articles de Jordi Adell, m'han fet reflexionar moltíssim i han consolidat el que ja em temia. Ara ja tinc les coses clares.
Així, comence amb una idea que m'ha quedat clara: un llibre de text no és un simple manual. A la conferència, Jaume Martínez Bonafé va explicar amb tres grans idees el que és:
1. És una teoria pedagògica, una idea d'escola, una manera d'organitzar l'aula.
2. És un discurs, una percepció de l'experiència social de l'ensenyament.
3. És una teoria del mestre, una teoria de la formació.
Aquestes idees em van fer reflexionar sobre la innocència que jo li atribuïa als llibres de text. Aquests són molt més que un grapat de fulls amb continguts i activitats. Són la viva imatge de la societat que volem construir. Quan hi ha un llibre de text dins d'un aula el mestre desapareix, la seua personalitat s'esfuma, a aquesta persona, de mestre, només li queda el títol. La seua tasca és limita a seguir les ordres del llibre, tot gira el voltant d'ell i el que s'aconseguirà serà que el llibre mane. -Quina sort de tindre llibres de text! Ens estalvien hores i hores de treball!- diran els més insensats. I jo pense: Sí, quina sort dels llibres de text, quina sort que el seu contingut siga nefast, limitat i poc innovador, que els pares i l'administració (que som tots amb els nostres impostos) es gasten una fortuna adquirint-los, que et controlen planejant-te el que has de dir (o no) als teus alumnes, que siga un altre qui t'impose com i què has d'ensenyar, que, en definitiva, sigues una simple titella, que és mou el son del que mana. De veritat, és fantàstic.
Així, com l'estat vol crear uns ciutadans concrets d'acord amb els seus interesos, necessita tindre una garantia, i la seua, si se'm permet dir “arma de foc” són els llibres de text els quals asseguren la formació d'aquestos ciutadans. Així doncs, el mestre ja no serà un perill, sinó que aquest es limitarà a la mínima expressió. De fet, estan tan interessats en que la seua “arma” funcione que els subvencionen, no siga cosa que a algun mestre amb ganes d'ofendre se li acudeixi no utilitzar-los i fer la seua. Així que, tots a pagar, no podem permetre que les editorials deixen de guanyar els seus milions. ¿Per què tan d'interés?
A hores d'ara ja tinc molt clar que els llibres de text ja no tenen ninguna lògica dins de l'aula. Estem en l'era de la informació i la comunicació, l'era d'Internet. Ja no té sentit tindre un llibre text a classe on la informació és limitada i pobre, quan a Internet hi ha més i mil vegades millor. Jordi Adell en la seua Carta a los editores de libros de texto ho expressa així: “Porque, si tengo a la misma distancia, un clic de ratón, una exposición del Museo Británico sobre Egipto, quizá su unidad didáctica sobre el arte egipcio me parezca un poco “cutre” y encima trabajo con la de Inglés.”
Tot açò ho dic pensant com una futura mestra que tindrà que lluitar en contra d'aquest negoci que s'ha fet i s'està fent amb la educació. Però, a més a més, he de dir més com a antiga consumidora de llibres de text. Ho explicaré contant la meua experiència al llarg de la meua vida. A la meua família som 5 germans, lògicament tots hem anat a l'escola, l'institut... (de fet encara tinc una germana que va a aquest últim) i per tant, hem sofrit aquest sistema educatiu on els llibres de text són el centre de tot, els amos de l'escola. Hem patit aquest principi de “si vols materials, continguts, activitats, en fi, si vols aprendre alguna cosa compra't llibres de text, ah! i ja pots anar al banc a treure diners que costen un renyó i part de l'altre”. Va arribar un any on TOTS anàvem o a l'escola o a l'institut, i teníem que comprar-nos llibres de text. Us imagineu tots els llibres que hi havien i hi han en ma casa? O millor, tots els llibres que han anat acumulant-se en ma casa any rere any? Perquè està claríssim que els llibres del germà major no servirien per als petits (les editorials ja s'encarregaran de canviar-los cada 3 o 4 anys). A més a més, el súmmum de tot era que la meua germana bessona i jo, teníem els llibres dos vegades! Imagineu-se el martiri dels meus pares aquells mesos de setembre que tenien que anar a per els “famosos llibres de text”. Quants diners es gastarien? Perquè en aquell moment, no sé si per sort o per desgràcia, no donaven (tal i com ara passa a molts llocs) els llibres de text gratuïtament.
Mai m'havia qüestionat la compra dels llibres de text, quan era consumidora d'aquestos, era així i prou. Però, ara pense que això pot acabar, des de la perspectiva docent em pregunte: ¿Per què no deixem als nostres alumnes que creen el seu propi material? En lloc de donar-los tot fet amb un llibre de text, podrien ser ells amb el mestre els productors del seu material d'aprenentatge, segur que és més efectiu, més didàctic i, què dimonis, és més barat. De fet, segur que ha hagut mestres que ho van fer en el passat com van poder i mestres que ho fan ara, és clar, amb una gran avantatge: Internet.
Sé que molts docents se n'adonaran de tot açò i no consentiran que el senyor ANAYA o la senyora SM els diguen que és el que han d'ensenyar, en quin ordre i en quines limitacions, quan tenen un magnífic lloc on poden aconseguir i compartir, milers, que dic milers, milions de materials de tot tipus.
La fi dels llibre de text arribarà, i la de les editorials també si no canvien els seus mètodes. Només fa falta aquesta consciència social de trencament amb el passat. Mestres, administració, pares i mares, han de saber, els hem d'informar que els llibres de text limiten el coneixement, el controlen i manipulen, i a més, econòmicament són un insult.
Ara és l'hora del canvi, ningú ens obliga a sotmetre'ns a les ordres de les editorials i utilitzar els llibres de text sí o sí. Hem de saber elegir, d'arriscar-se. El no ja el tenim, lluitem per un sí. Hi han molts amb molt a perdre i molts més amb molt que guanyar. La educació de les pròximes generacions no ha d'estar en mans dels llibres de text, i per tant de quatre editorials. L'educació ha de ser lliure, innovadora, on els alumnes participen, on el mestre crea, comparteix i adquireix materials reals i coherents a les necessitats els seus alumnes.
És un repte molt difícil, però no impossible i com va dir l'altre dia Jordi Adell a classe: «los retos siempre son oportunidades».
